ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (2a. PART)

Desprès del descans de rigor, novament Vives va adreçar-se a l'escàs auditori per tal de donar breus anotacions sobre la resta del concert, amb obres de F.I. Beck, la Simfonia op.10 núm. 2 i la Simfonia núm.7 de Fèlix Mendelssohn.

Evidentment el nom de F.I. Beck era totalment desconegut, si ho comparem amb els noms emblemàtics que configuraren la 1a. Part del programa, però tal com va dir Vives, no hi vol dir res, doncs actualment, gràcies a les noves formes de reproducció discogràfica com son els CD o DVD, es possible fer gravacions de forma més acurada, a costos més raonables, la qual cosa permet que musics i investigadors musicals puguin dedicar-se a la recerca d'autors que a principis del segle XXI ens són desconeguts, però que en el seu moment, si van tenir un prestigi, o si més no, van dur a terme una tasca de certa importància, com és el cas de Beck.

Nascut a Manheim al 1740, va formar part de l'orquestra de l'elector Karl Theodor de Sajonia, home aficionat a la música, però no amb les mateixes possibilitats econòmiques que la família Esterhazy, disposava d'una petita orquestra formada per músics procedents de l'estat de Bohèmia, actualment a Xequia. Cal recordar que Bohèmia es coneguda pel cristall, per la cervesa i per la vida bohèmia, que no significa tan sols vida dissipada, sinó que especialment els músics d'aquesta contrada eren grans professionals, que es traslladaven d'orquestra en orquestra.

De tal forma que Beck es va traslladar a Venècia, anys més tard a Marsella i posteriorment a Burdeus on va morir un 31 de desembre de 1809 – d'aquí la coincidència de l'aniversari.

En referència a Mendelssohn, Vives va posar en antecedents al públic de la procedència del compositor. Nascut en el si d'una família de banquers jueus a Hamburg, que es van traslladar a Berlín a causa de certs pronunciaments antisemites, que en res beneficiaven al negoci bancari. A Berlín es varen establir amb l'estatus que el seu negoci requeria, fins i tot renunciant a la seva religió i convertint-se al cristianisme, i es relacionaren amb lo bo i millor de la societat berlinesa, a base de convits, festes i negocis.

Fèlix quan va composar aquesta simfonia tenia entre 12 i 14 anys, i en aquell moment era tot un figura amb molts aspectes de l'art, especialment en el dibuix, i el coneixement. Ja amb grans dots musicals, composava obres per a esdeveniments familiars, com el cas de la simfonia que ens ocupa, estrenada per un aniversari. Vives va insistir al públic en que valorés la gran qualitat d'aquesta simfonia, composada a edat tan jove.

I com és lògic, l'orquestra Terrassa-48 no va decebre en absolut, ben al contrari, malgrat el desconeixement de F.I. Beck, la interpretació va a donar a conèixer un autor de gran correcció musical, no exempte de sensibilitat i de bon gust, demostrada en cada u dels quatre moviments de l'obra. Una obra de qualitat i d'interès, amb alguns moments de brillantor que mantenien perfecte equilibri amb d'altres de dolçor i tranquil·litat.

El colofó final amb la interpretació de la Simfonia núm. 7 de Mendelssohn on efectivament ja des del primer moviment s'observa que estem escoltant una obra estèticament molt acurada, essent un reflex de la disciplina que va imperar sempre en la vida del compositor. A destacar els pizzicato d'aquest moviment que entren en un joc en una composició de formes musicals clàssiques, plenes de lirisme i llenguatge musical harmònic, fent especial incidència en un incipient romanticisme que ja es comença a valorar a través del color orquestral.

És una peça on dominen l'espontaneïtat, delicadesa i mesura, amb moments plens de dinamisme i energia.

En resum, un agradable vetllada musical on l'entès i l'aficionat varen gaudir d'un excel·lent programa i d'una magnífica interpretació.

ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (1a. PART)

La coincidència dels aniversaris de les defuncions d'una sèrie de compositors com G.F. Haendel, F.J. Haydn, H. Purcell o F. Mendelssohn va ser motiu de sobres perquè dins la programació del VII cicle de concerts corresponent a la temporada 2009, organitzada pel Foment Mataroní, l'orquestra de cambra Terrassa-48, auspiciada per l'obra social de Caixa Terrassa, fes les dèl·licies del sempre escàs i envellit public present – a veure, ON SÓN ELS ESTUDIANTS DE MÚSICA de la ciutat? On és la “gent de la cultura” que només va a on se'ls veu? - gaudís d'un molt ben triat programa d'aniversari, no se sí feliç o no, doncs les defuncions no ho solen ser-ho gaire, de música barroca i romàntica.

Joan Vives, habitual encarregat de la presentació de l'esdeveniment, va fer esment a les dates concretes i rodones que tenen confluència a l'any 2009: 200 aniversari de la mort de Haydn, 250 de la de Händel, 350 del neixment de H. Purcell i no oblidem el centenari de la mort d'Isaac Albèniz o el 200 de la de F.Mendelssohn.

L'ordre del programa va ser: Concerto Grosso op. 6 núm. 4 de Händel, Simfonia núm. 39 de Haydn, Simfonia op. 10. núm. 2 de F.I. Beck i per finalitzar al Simfonia núm. 7 de F. Mendelssohn.

En referència al Concerto Grosso núm. 6 de Heandel, Vives va fer esment de l'origen d'aquest tipus de modalitat de concert, que procedia d'Itàlia, essent el seu autor més representatiu Arcangelo Corelli i els seus 12 Concerto Grosso, que el compositor alemany va conèixer de primera mà, i al seu país d'origen.

Fent un retorn a la història, el conegut musicòleg i locutor de Catalunya Música, va situar al públic a conèixer a un Händel que passava moments magres, degut a la crisi de l'opera on formes i temes ja no eren rebuts de bon grat pel públic anglès. El director de la Royal Academy of Music va estar des del 1720 fins al 1742, vivint una etapa de decadència, que es va resoldre amb el seu oratori més conegut El Messies on novament el triomf el va somriure, tot i que els seus Concerti Grossi, entre els que s'inclou el número 4, també varen tenir un èxit aclaparador.

Durant aquesta època, no va deixar de composar i són precisament aquests Concerti Grossi (plural de totes les composicions) fruit del període esmentant, doncs “va tenir que recorre a l'enginy per tal de sortir de la crisi”. Molt semblants en estructura als de Corelli, els de Händel són més pomposos, més “al gust britànic”, amb utilització de més instruments, i amb la particularitat del diàleg dels primers faristols de cada secció dialogant. “És una formula que cau en l'oblid, però que en Heandel esdevé tot un referent del panorama musical a Europa”.

Pel que fa a la Simfonia 39 de F.J.Haydn, enquadrada dins el moviment Sturm un Drang, (tempesta i acció), al igual que la núm.44 Fúnebre, que l'orquestra de cambra de Granollers va interpretar la temporada passada.

És aquesta simfonia, la 39, d'una estètica on l'equilibri entre la contundència i la tranquil·litat es posa de manifest. Recordem novament la relació de F.J. Haydn i la família dels Esterhazy, que passava temporades al seu castell de Eisenstadt, i d'altres a la seva propietat prop de l'actual frontera hongaresa, Esterháza, fet que implicava el trasllat de tot el personal, inclòs el mestre de capella, Haydn, i els músics.

Esterháza era un lloc força solitari i allunyat del món, però la família Esterhazy era prou noble i poderosa com perquè fins i tot l'emperadriu Maria Teresa hi fes alguna estada a la localitat. No obstant, l'allunyament de l'indret va ser prou propici per a la genialitat del compositor austríac que bo i allunyat de les corrents musicals, “la solitud dels paratges generés les seves composicions “sturm und drung. Aquesta composició consta de quatre temps, poc habitual per l'època, doncs en solien ser tres, i es de destacar els silencis, uns instants de temps on els músics no toquen. Heandel no els utilitzava, però Haydn sí. La música evoluciona i amb Haydn entrem en el Romanticisme”.

El públic, ja situat dins el context barroc – encara que la cortina de l'escenari del Foment és negre com el carbó i els membres de l'orquestra acompanyen amb el vestit el dol de l'espai – Quim Térmens al capdavant de l'orquestra i des del seu lloc de concertino va dirigir al conjunt de músics de manera precisa, amb una excel·lent coordinació, entre tots els membres de l'orquestra, sense gaire bé cordes que desafinessin, fet que va permetre apreciar les observacions de Vives amb molta cura i exactitud.

Tot i que el programa de mà no ho indicava, el Concerto Grosso op.6 núm 4 de Händel consta de 5 moviments: Larghetto, Andande, Allegro, Polonaise i Allegro ma non troppo.

L'orquestra Terrassa-48 va fer una interpretació brillant, exquisida, executant els diferents Tempi de forma equilibrada, destacant brillantor, pompositat, però també lirisme i l'encís del mestratge d'un compositor que va saber combinar perfectament una confrontació entre lent i ràpid, potencia i dolçor, la plenitud d'un gran cor i la tenuitat d'un trio... les llums i les ombres del barroc.

Pel que fa a la simfonia núm.39 de Haydn, no és una de les més conegudes. Consta de quatre moviments, amb simetria en el primer i el quart pel que fa a la rotunditat de l'execució musical. Enquadrada perfectament dins el Sturm und Drang, aquesta composició mostra una nova i profunda expressió en comparació amb el que s'estava fent a l'època. Musicalment, es pot copsar una una madura individualitat, emanada tant d'una actitud introspectiva – recordem la solitud d'Esterháza – com una escalada emocional.

L'orquestra Terrassa-48 va interpretar la peça amb dinamisme, amb un perfecte coneixement de la partitura, destacant la forta tensió harmònica, l'aspror del contrapunt, en molts cops del neobarroc amb algunes forçades tessitures dels instruments de vent. És una peça on s'observen clarament tant una expressió apassionada com una ensimiasmada melancolia. L'angoixa i inquietud es manifesten en alguns dels passatges modulatoris i en la insistència en els motius rítmics.

BASES PER LA SANT LLUC-20009

L'Associació Sant LLuc per l'Art m'ha fet arribar les bases per la convocatòria d'enguany, les quals paso a exposar per a informació dels lectors, tot agraint la deferència d'aquesta entitat envers aquestes Cròniques com a mitjà de comunicació.

COL·LECTIVA SANT LLUC 2009
Ateneu Caixa Laietana, c/ Bonaire 3-5, MATARÓ
Del 17 de setembre al 18 d’octubre de 2009

PARTICIPANTS
Podran participar-hi tots els socis de l'Associació Sant Lluc per l'Art.
Tots els artistes maresmencs, siguin o no socis de l’Associació.

OBRA
Una sola obra, de tema lliure i original, per participant.
dimensions de l’obra

DIBUIX, PINTURA, GRAVAT i ESMALT (Amb el suport suficientment rígid)
Amplada: màxima, 118 cm i mínima, 40 cm (marc inclòs).
Alçada: lliure (en funció de la paret de la sala).

ESCULTURA
Màximes: 170 (alçada) x 60 x 60 cm.

INSTAL·LACIONS i D’ALTRES PROPOSTES PLÀSTIQUES
Segons espai disponible i en les condicions que estipuli la Propietat de la Sala.
Recepció de l’obra
Ateneu Caixa Laietana, c/Bonaire 3-5 - Mataró
Dimarts 1, dimecres 2 i dijous 3 de setembre, de 17 a 20:15h.

INSCRIPCIÓ
15 € per als no socis de l’Associació Sant Lluc per l’Art
Gratuïta per als socis que hagin satisfet la quota anual.
Presentar la butlleta d'inscripció complimentada a l’entrega de l'obra.
En dipositar l’obra, es lliurarà el rebut corresponent.

SELECCIÓ DE LES OBRES
S’exposaran 90 obres, que el Jurat seleccionarà d’entre totes les presentades. Les obres dels artistes homenatjats estan incloses en aquest nombre, però no passaran cap selecció prèvia.
La relació d’artistes seleccionats quedarà exposada des de dimarts 8 a les cartelleres de l’Associació al Casal i a La Presó, a la plana web de l’Associació: www.santlluc.org i al blog: www.associaciosantlluc.blogspot.com/
No s’informarà personalment als artistes no seleccionats.
Recollida de les obres
Les obres no seleccionades s’han de recollir el dimecres 9 o el dijous 10 de setembre, de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
Les obres seleccionades (exposades) s’han de retirar el dilluns 19 i el dimarts 20 d’octubre de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
Per recollir-les caldrà presentar el rebut que es lliuri a l'entrega de l'obra.
Les obres no retirades en els terminis assenyalats passaran a disposició de l’organització, que en podrà disposar lliurement.

CONDICIONS
L’Organització tindrà la major cura per garantir el bon estat de les obres, però declina tota responsabilitat per qualsevol perjudici aliè a la seva voluntat que es pugui produir durant el seu transport, dipòsit o exposició.
La presentació de l’obra significa l’acceptació de les Bases per part del participant. El seu incompliment suposarà la no acceptació de l’obra.

PROMOCIÓ Artistes Joves
(fins a 30 anys)
A fi d’estimular la participació i promocionar l'obra d’artistes joves (fins a 30 anys),
El Jurat farà una selecció (si s’escau) de les millors obres presentades, d’artistes que no hagin estat seleccionats més de 2 vegades anteriorment.
La selecció feta pel Jurat es donarà a conèixer durant la inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc 2009.
Aquestes obres seleccionades seran destacades, a l’Exposició, evidenciant el reconeixement de l'Organització de la mostra.
Durant l'any 2010 es farà una Mostra Col.lectiva dels artistes seleccionats, en un espai encara per determinar.

EXPOSICIONS

La pintora mataronina Imma Benet, exposarà a la mostra col·lectiva que la galeria Global Art del carrer Sant Eusebi, 57 de Barcelona, organitza des del proper 2 de juliol fins al 15 de setembre d'enguany.

Tal com es va esmentar en aquest mateix blog el juliol del 2008: Imma Benet és una dona dinàmica i activa, que pinta paisatge urbà o natural, amb traça ferma i curta, amb energia i valor. Sap crear un cromatisme molt particular; no és ni exquisid ni elegant. Però es profund, treballat molt intens... imaginatiu, qualitat que també aplica a la perspectiva i a l’espai. La Imma no s’està per subtileses. Te massa potencia com per entretenir-se en minuciositats. Pinta amb la grandesa de persona que traspassa a la tela el que veu, el que sent el que li transmet l’ànima del paisatge, amb tons d’impressionisme però que denoten un inici d’evolució cap a l’abstracció, on la “rauxa” pictòrica d’Imma Banet, pot trobar un camp per abonar, molt adequat al seu tarannà.

Des d'aquestes Cròniques li desitgem èxit en aquesta mostra, com també hem rebut notícies de l'excel·lent acollida que la mostra que el pintor madrileny afincat a Mataró, i en aquests moments resident a Dubai, Antonio Gutiérrez Rodríguez – De Antonio – ha tingut a la capital de Bahrein.

L'exposició va tenir lloc a la Galeria 76 de l'International Art Center de Dubai, fins el passat 26 de juny. En la seva inauguració, va comptar amb la presència de l'ambaixador espanyol al Emirats Àrabs i va consistir en una sèrie de dibuixos de la nova fornada de l'artista, dels quals en mostrem un tast.

De Antonio continua amb la seva força expressiva, però difuminant formes, quasi abandonant el figuratiu per anar-se introduint mica en mica en l'abstracció. El traç continua ple de fermesa i el cromatisme és més auster.

TXEMA GARCÍA DOMÍNGUEZ – LA COMPLEXITAT EN LA PINTURA

El Popular, un bar restaurant del carrer Sant Joaquín número 2 de Mataró, i on també si pot anar a fer una copa, acull l'exposició de Txema García Domínguez, un pintor molt jove, que mostra una obra absolutament heterodoxa, dispar, difícil de qualificar, però per les raons que s'acaben d'exposar, atrau l'atenció de l'espectador.

Veritablement hi ha una potencia expressiva única, un estrany magnetisme que envolta a un artista complex, apassionat, vibrant, que té molt que dir, però també molt de camí per recorre.
Tot i així, a primer cop de vista, a l'espectador li resulta familiar l'obra. I es que en molts dels treballs recorda l'animació de George Dunning i el film de The Beatles “El submarí groc”. Però evidentment, la diferència es nota en les formes, continguts i missatges, tot plegat envoltat d'una singular adoració per Arcimboldo.

García Domínguez utilitza tota mena de materials, oli, colage, llapis, etc. I aboca en la seva obra, les seves obsessions, els seus desitjos, les seves il·lusions i molta crítica i frustració envers l'ésser humà i la seva evolució.

Algunes obres com Archivaldo, Adelante, la Mujer y su carisma i fins i tot un molt particular autoretrat, mostren a un artista en plena fase d'experimentació, a la recerca de si mateix, mostrant un món interior a vegades esquinçant, a vegades tendre, a vegades optimista, a vegades enfonsat.

Hi ho fa amb la virulència d'un cromatisme bàsic, amb traç impulsiu, sense seguir acadamicismes, dur i contundent. Tarde de toros podria ser la unificació d'aquests conceptes. Una obra plena de simbolisme, doncs no es el que expressa a primer cop de vista, sinó la impassibilitat de la societat actual.

Txema García Domínguez té molt que dir i expressar. Sense dubte, aporta la ventada que anuncia la tempesta, i per tant, resulta innovador. Però la rauxa no pot ser permanent. Tot en la vida té un procés, fins i tot la descarga de trons i llamps, i es necessari el temps, per trobar l'equilibri, la tècnica i la màgia del ser de l'artista.

CAPGROS i COL·LLEGI D'APARALLADORS: LLUMINOSITAT I ENCÍS EN DUES SALES D'EXPOSICIONS

Que sí, que més enllà del Torres Garcia hi ha vida, afortunadament, tot i que la crítica oficial i unipersonal de la ciutat s'hagi dedicat a destacar al seu blog el “pedigree” dels membres del Jurat, com a única opció a la seva pèrdua de credibilitat en quan a l'ús de criteris objectius en la selecció de l'obra guardonada aquest any. A Mataró, som i serem Capsgrossos, però ens és molt emprenyador que pagant el que deu haver cobrat aquest jurat, els seus membres ens tinguin per “pringats i pardillos”.

I la vida existeix, naturalment, amb treball constant, a la recerca tant de tècnica com d'expressió espiritual de l'art. L'Albert Romero i la Marisa Blasco ens ho demostren.

ESPAI CAP GROS: EL DOLÇ i ROMÀNTIC ENCÍS DE MARISA BLASCO: ( i II EXPOSICIÓ)

Marisa Blasco, alumna de Marta Duran i d'Albert Alìs, presenta una obra tendra, càlida, sense pretensions, que acompanya i tal com va destacar M. Ros, tranquil·litza, que es contempla sense fixacions però que relaxa la vista i l'ànima agraeix.

Marines, interiors i bodegons, tècnica oli s/tela, format entre mig i petit. Una obra acadèmica, clàssica però en les pinzellades es demostra un gran sensibilitat en la tria de cromatismes, els seus degradats, i en els entorns triats.

No hi ha cap mena d'agressivitat, però si certes concessions a l'impressionisme, al color pel color, tot i que, en la tria dels paisatges no deixa de recordarnos certes tonalitats del barroc.

Els que coneixem a l'autora i la seva obra, observem una clara evolució de les primeres marines a la pintura actual, molt més professional, i on hi ha abocats tota mena de dolços sentiments.

No ens hi trencarem les banyes amb la seva obra, ni falta que fa, i de ben segur la crítica més aferrissada i contundent la menysprearia, perquè la sensibilitat es precisament una de les mancances de la crítica. Marisa Blasco no guanyarà mai el Torres García, ni tan sols la nominaran per l'exposició, però amb la seva obra, qualsevol persona d'esperit delicat i romàntic s'identificarà, qualsevol paret de qualsevol casa brillarà amb llum pròpia, i qualsevol entorn tindrà amb l'obra de la Marisa, unes taques de brillantor, unes notes de color i moltes espurnes de serenor i tendresa.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 25 de juny d'enguany.

ESPAI CAP GROS: EL DOLÇ i ROMÀNTIC ENCÍS DE MARISA BLASCO: (I) PRESENTACIÓ

El passat 29 de maig va tenir lloc a la recepció del setmanari Capgros, la inauguració de la mostra: Marisa Blasco – Blau íntim. Un espai ple de gom a gom d'amics i artistes que van gaudir d'un acte on la música i la poesia varen envoltar romànticament l'obra de Blasco.

Mateu Ros, director de la publicació va iniciar el torn d'intervencions donant la benvinguda i tot comentant que coneixia poc a l'artista, però “la mostra ha tingut una gran convocatòria. La Marisa és una dona que dóna força i tranquil·litza. És una persona que se l'estimen”.

Tot felicitant a l'artista i desitjant-li que continués creixent i evolucionat, va passar el torn a Carlos Soriano, marit de la Marisa, qui ja se sentia emocionada i agraïda.

Soriano, respecte a la mostra de la seva esposa va expressar “Marisa no quería convocar a la crítica oficial, pero no podía faltar (en referència a Pere Pascual) “és la dona que més pensa en mi” - Pere Pascual sabe que le queremos". Soriano va llegir tot seguit les paraules de Pascual publicades al seu blog “Transport Públic”, on elogiava i encoratjava a Blasco en el camí de l'art.

Carlos Soriano també va tenir paraules per Nico del Rio, recentment traspassat, qui amb la seva galeria Tertre va donar oportunitat a molts artistes durant els anys setanta. “La casa de Nico és el arte que vino i se estuvo por mucho tiempo” I finalment, fent esment a l'admiració pel pintor Niebla, seguidament va passar a la lectura musicada de dos poemes, un de Pablo Neruda “Tu risa” i a un altre de Miguel Hernández, de gran influència en la vida de Marisa Blasco, doncs els seus pares hi tenien una gran amistat.

L'acte va acabar amb el amb la sorpresa d'un poema musicat “Será Marisa tu costado”, cantat per Carlos Soriano pare i fill, i el poema que Manuel Patricio va dedicar a Marisa Blasco en motiu de la seva primera exposició al Museu de la Marina de Vilassar de Mar fa més de deu anys.

Un acte emotiu, tant per l'artista – qui desconeixia la sorpresa final – i pels presents que varem poder gaudir de l'esforç i l'estima d'una família per la seva mare i esposa.

ALBERTO ROMERO GIL:LA DIVERSITAT DE LA LLUM I LA PRECISIÓ DEL DETALL (i II)

Amb aproximadament una vintena de peces presentades, la nota predominant en aquesta mostra és la Llum, d'una nitidesa i pulcritud extraordinària, una blancor i puresa infinites.

La seva obra aparenta senzillesa, és quotidiana sense pretensions ni grandiloqüències. Objectes humils que habiten amb nosaltres en qualsevol llar, es converteixen a través de la precisa única pinzellada de Romero en obres d'art.

A través de la mirada de l'artista, una peça de roba, uns ous a l'ouera, un clavell, un pot d'olives, uns branques de pastanaga, dos pots, etc., produeixen en l'espectador admiració i sorpresa, doncs si bé la idea no es nova – recordem la reivindicació de Joan Brossa d'aquesta quotidianitat, però de forma més vulgar – contemplar-ho en una mostra d'adoració al realisme no deixa de sobtar.

Romero acostuma a treballar amb format petit, bé amb oli s/tela o s/taula, aprofitant fins i tot la pròpia base d'aquesta, no tan sols com a material, sinó com a color. Així es pot veure amb Dos coliflores. L'únic format gran el veiem en Perfiles topográficos, on l'especial tractament de llum i del color en el cel, els terrosos d'un paisatge urbà, desolat, una magnífica perspectiva mostren una obra plena d'encís no por lo bonic sinó per la singularitat d'un entorn.

L'obra presentada oscil·la entre els anys 2007 i 2008, però hi ha un treball absolutament curiós de l'any 2002 fet a llapis s/paper: Camino a la victoria de Samotracia. Sense dubte, va ser un dels seus primers treballs, però és d'agrair que l'hagi exposat perquè dins la tècnica del realisme, entra dins l'entorn del surrealisme, amb unes connotaciones que en res s'avenen a l'obra actual.

Una exposició no exempta d'interès per sortir de l'excessiu avantguardisme pel que estem pressionats. No obstant, la joventut de l'artista també es fa notar en aquesta mostra, i evidentment és d'esperar una evolució d'Alberto Romero, doncs si bé transmet una imatge serena i assossegada, amb una molt bona base tècnica, val a dir que també es fa notar certa fredor en la mateixa. A diferència del parer del president de la Sant Lluc, el misticisme sempre emet certa calidesa, i en aquesta mostra se'n troba a faltar.

ALBERTO ROMERO GIL: LA DIVERSITAT DE LA LLUM I LA PRECISIÓ DEL DETALL (I) DISCURSOS

Des del passat 29 de maig i fins al 3 de juliol d'enguany, la Sala del Col·legi d'Aparalladors acull la mostra d'Alberto Romero Gil, La Luz revelada, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art, i a càrrec de Teresa Roig com a responsable de la seva estructura.

En l'acte d'inauguració, i davant d'una vintena de persones on predominava gent de l'ofici, Antoni Floriach, vocal territorial i delegat de l'esmentat Col·legi d'Aparelladors, va adreçar unes breus paraules d'agraïment a l'entitat artística , tot cedint immediatament la paraula a Antoni Luís, President de la mateixa, qui encetà igualment el seu parlament amb mots adreçats a Teresa Roig per la tasca duta a terme.

De la personalitat d'Alberto Romero en va destacar la seva fidelitat a les diverses convocatòries de la Col·lectiva de tardor, la timidesa de l'artista a qui no li agrada que se'n parli d'ell, però va fer especial incidència en el mestratge rebut per Romero: el gran Antonio López ha estat qui ha guiat la seva tècnica i la seva direcció en l'art. “Té clar el tarannà que ha de seguir per anar creixent. La seva sensibilitat i formació li predisposa a escometre un gran repte”.

A nivell tècnic, Luis va posar èmfasi en la mística i la realitat de la llum que utilitza Romero. Finalment, va acabar la seva intervenció destacant la fidelitat del pintor a ell mateix, la seva “fusta” en el seu sentit més artístic, i com aquesta va anar fluint des de les bassaroles fins al moment d'aquesta exposició, mostrant tot el seu potencial.

I com que el polític de torn no podia faltar, i en aquest cas, ves per on, l'alcalde hi era present, no se'n va estar de fer el seu petit discurs, afortunadament no massa llarg, qualificant la mostra de magnífica, tot destacant la intensitat de la setmana a nivell pictòric: inauguració de la mostre de Joves de la Sant Lluc, el Torres García i ara aquesta exposició: “Moltes coses que van passant en els espais i en el temps. La feina incansable per la Sant Lluc per l'Art ha fet el triplet aquesta setmana, que s'ha de sumar en els esforços amb totes les polèmiques, controvèrsies a superar quan les coses no van bé (...) i també la implicació de l'administració (...)

EL SWING AL FOMENT MATARONÍ

Dins la temporada del VII cicle de concerts, el passat divendres, 22 de maig quasi mitja platea del Foment Mataroní es va omplir per sentir a la Big Band Jazz Maresme, que va interpretar peces de jazz compostes per Olivier, Nelson, Bob Mintzer, Sammy Nestico, Miche Abene entre molts d'altres.

I val a dir que veritablement va resultar una excel·lent vetllada, on el public present - per descomptat com “d'habitude”, sense polítics ni gent destacada de la món de la cultura, si és que ni ha – va gaudir de peces que si bé no son conegudes pel gran públic, i es poden considerar molt especialitzades dins el context jazzistic, no ens em vam estar de seguir el ritme amb el cap o amb els peus, un bon ritme d'una banda ben coordinada, professional i sobre tot amb un profund sentiment del “swing”, que no va deixar de sorprendre, doncs ja se sap que els originals són molt difícils d'igualar, però la Big Band Maresme no es va quedar gaire enrera.

Si bé aquesta cronista accidental no està molt avesada dins el món del jazz, si disposa d'alguns coneixements dels clàssics de la Big Band com Benny Goodman, Arty Shaw, Henry James, Glenn Miller, Count Bassie, Duke Ellington, Louis Ambstrong i un munt de noms que configuren tota una enciclopèdia del JAZZ, en tots els seus sub-gèneres: Bop. Swing, Big Band, Free Jazz, ragtime, Dixieland, etc., etc., i per tant no se n'està d'esmentar que el nivell de la Big Band del Maresme es considerable, i que el sue director, Gerad Nieto – que en unes paraules adreçades al públic va mostrar-se molt content d'estar al Foment “Els principis de la Big Band Maresme varen ser al Foment” - va una excel·lent tasca tant en la direcció musical, com en l'adaptació de les peces, sabent extreure de cada músic, tot el seu potencial.

El conjunt format per trompetes, trombons, saxos alts, saxos tenors, saxo bariton guitarra, contrabaix i bateria, va comptar amb Marian Barahona, la cantant-solista, va demostrar gran professionalitat, una veu acurada per l'entorn jazzistic, experiència i saber estar a l'escenari, tot i que en les peces més blues o de sentiments més profunds (Come Rain or Come Shine, Angel Eyes, This can't be love), li faltava el to de veu trencada, esquinçada de les que tantes reminiscències tenim en les veus d'Ella Fitzerald o Billie Holiday.

En canvi, va resultar totalment sensacional en les peces més rítmiques com A tisket a tasket, Almost like being in love, etc.

Cada membre de la banda va tenir l'oportunitat del seu solo, i en absolut varen defraudar, ben al contrari, varen saber entusiasmar amb tots els instruments, inclòs el director, Gerard Nieto, que tocava el piano, i també va fer un solo de trompeta.

Cançons com Miss Fine de Oliver Nelson, A beautiful friendship de Stanley Styne & Donald Kah amb arranjaments de Sammy Nestico, Knarf de Michel Abene amb un magnific Piero Cozi com a saxo bariton i un final de festa de tots els components amb els seus instruments amb la peça Mr. Better de James Morrison amb arranjaments del mateix Gerad Nieto varen constituir juntament amb els interpretades per Barahona un bon programa jazzistic, que va fer les delícies de tothom.

Ivo Oller, Albert Cruz, Leandre López, Ignasi Franco com a Trompetes, Xavi Anglada, Joan Massats, Pere Bono i Pep Moliner com a Trombons, Saxos alts: Nil Villà i Albert Comaleras. Saxos tenors: Jaume Maristany, Joan Moragas. Piero Cozi com a Saxo baríton i Lluís Murillas, Pep Rius i March Buch a la Guitarra, Contrabaix i Bateria respectivament configuren un conjunt molt meritori i perfectament exportable musicalment parlant, tant fora de les contrades catalanes com de les estatals.

Els aplaudiments del públic varen propiciar un bis. Concretament Makin' Whoopee.

És d'agrair aquest tipus de concerts que dins una programació musical essencialment de música clàssica, doncs el Jazz ja fa anys que ha entrat dins aquesta categoria i és molt positiu que se li dediquin espais dins les programacions de teatres i sales de concert.